Uns ulls que pel seu aspecte haurien de ser juganers, vius, infantils i amb un aire rèbel però la vida l'hi ha fet pagar el preu més alt, la TRISTESA!
Quants cops a la vida no s'ha valorat el que tenim a les nostres mans? Doncs no ho sabem fins que no ho hem perdut, quan la foscor ens evadeix només som capaços de voler la llum, de llevar-nos el tel que ens tapa els ulls i estendre les ales per volar molt lluny, molt alt cap on surt de nou el sol com el planeta més petit on va aterrar un dia el petit príncep.
Davant teu, darrera aquest vidre entelat se t'escapa el teu somni, la teva il-lusió...i és que prefereixo seguir somiant a no obrir els ulls a la dura realitat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario