La persona a qui més estimes, a vegades és la que et fa sentir més tristesa!

Esperant asseguda a primera línea que passin les estacions de fred per arribar al crepuscle estiuenc. 
La calor, la xafogor dels migdies, les nits humides, les aigües cristal·lines, els llocs privilegiats on pots nedar nua, els sopars a la fresca, el retrobament amb gent que fa temps que no veus però a l'estiu l'enemistat se'n oblida de tot. "A veure si ens veiem a sa verbena i farem un gintònic...". Aquesta és l'estació de la felicitat i que tan ansiava que arribes.
Enguany me passa el contrari, ho giraria tot de cap a peus. Voldria fos l'hivern, les nits fredes i fosques, on dus 7 capes que et guarden el cos, un barret que et tapa fins a les orelles i una bufanda on només hi treus els ulls.
I perquè aquest canvi? Doncs deu ser l'efecte de la melancolia, aquesta que sent cap a tu on a l'hivern ens refugiem dins un somni privat de tendresa, amor, comprensió, aprenentatge...a l'estiu hem de volar alt, arriba la nostra llibertat. renuncio a ella per no sortir de la bombolla, que me'n dius mô?